Text del Catàleg Altres Passatges de Víctor Ramírez
CATÀSTROFE Manuel Guerrero Brullet, setembre 2020
Només entrar al seu estudi, Víctor Ramírez, tot aturant-se davant d’una calaixera amb uns dibuixos al damunt, em va comentar que havia estat llegint i treballant a partir de textos de Walter Benjamin a qui havia dedicat la seva darrera exposició. Aleshores em va mostrar una sèrie de dibuixos de grafit sobre paper de gran tamany, ben impactants, que estaven inspirats en els relats de Benjamin al voltant dels seus somnis. La imatge esborrada que conforma el que sembla un llibre, un objecte o un personatge, que apareixen en la blancor, s’intueix enmig d’un fons negre traçat amb grafit. A sota, com a llegenda de la imatge, horitzontalment, es pot veure i llegir l’escriptura d’un text, que ocupa unes quatre o cinc línies, escrit amb el grafit a mà, de banda a banda del paper, del fragment d’un text de Benjamin. Les imatges, com imatges hipnagògiques, poc definides, semblen sorgir d’un espai incert, d’un ara i aquí, que no podem atrapar, acabar de copsar. Efectivament, les imatges que ens arriben, les imatges del passat podem mirar de captar-les però mai no podem obtenir-les verament. “La veritable imatge del passat fuig com una exhalació. El passat només es pot retenir com una imatge que llampegueja en l’instant de la seva cognoscibilitat i desapareix per sempre més,” afirma Benjamin a la cinquena de les seves tesis Sobre el concepte d’història. I, malgrat això, el títol de la sèrie de dibuixos, “Claridad en lo oscuro”, ens remet a la necessitat de buscar la llum en l’ombra, de la cerca constant de la imatge que ens alliberi de la foscor, del somni que ens alliberi del malson de la història, de la fosca realitat.
Tot seguit, en Víctor em va ensenyant les teles que té escampades per l’estudi. I, certament, allò que més impressiona de les seves pintures és el seu moviment. La impossibilitat de poder fixar la vista en un sol signe, en un sol color, en una sola imatge. És tan densa la qualitat de capes de pintura, de colors, de pinzellades, de signes i de paraules que s’escampen pel llenç que tenim la sensació de trobar-nos davant d’obres constel·lació que integren un extens conjunt d’imatges, d’experiències, d’històries que no sabem com interpretar. Sens dubte es tracta d’obres abstractes que semblen voler comunicar una experiència trascendent, una experiència de coneixement i de pensament. Però què volen dir-nos?
Cada obra condensa un procés lent de sedimentació d’intuïcions, il·luminacions, lectures, gestos. Referents ineludibles del pensament, la poesia, la cultura europea. Pintures com “Interrupciones” (2019) inspirada en el poema de Paul Celan dedicat a Walter Benjamin: “Portbou”. “Extrañeza” (2020), basada en el poema “El poeta” de Walter Benjamin… L’escriptura travessa les obres, podem llegir paraules, sintagmes, fragments, escampades, esborrats, com graffitis sobre la tela, però no podem reconstruir un text, un sentit, com la mateixa obra, collage de superfícies, formes, colors, traços incomplets, inacabats, fragmentaris…
De sobte, hi ha una obra que m’impacta enormement. Es tracta d’una gran pintura collage damunt alumini. De fet es tracta d’una obra composada per cinc planxes d’alumini verticals, d’una alçada d’uns dos metres, que conformen una obra única d’uns dos metres i mig d’amplada. L’obra desborda l’espai i gairebé ocupa totalment una de les parets d’un dels passadissos de l’estudi. Unes imatges de fotocòpies de fotografies en blanc i negre de la caiguda d’Allende a Chile destaca en la primera planxa, al costat d’altres conjunts d’imatges fotocopiades incorporades en altres dues de les planxes es barregen amb taques grans escampades per tota l’obra d’un vermell sangonós trevessat per línies horitzontals transversals de colors negre, taronja, blanc, vermell que uneixen les cinc planxes d’alumini. L’obra és una extraordinària explosió expressiva de color i d’energia que encara impacta més damunt la llum metàl·lica que sorgeix de la xapa d’alumini que fa de fons i suport de la composició. Les línies transversals em recorden algunes obres de Robert Motherwell, i l’alumini i els collages em fan pensar en algunes obres singulars d’Antoni Tàpies o de Robert Rauschenberg. L’obra també m’evoca la contundència expressiva dels membres de Cobra, Karel Appel, Constant… Pregunto a Víctor Ramírez per l’obra i em diu que és de les darreres que ha fet. Producte del confinament, del temps de pandèmia… Sembla una catàstrofe… Com es títula?, li pregunto. Encara no té títol però, sí, pot ser catàstrofe… I penso també en Samuel Beckett que va posar com a títol Catàstrofe a una de les seves obres dramàtiques dels darrers anys…
Després m’ensenya tot un seguit d’obres de petit tamany, també sobre alumini, que té escampades a l’altell de l’estudi. Són obres, que anomena “Intrografías”, que s’acosten més al llenguatge pictòric abstracte més dens que Víctor Ramírez ha desenvolupat en les seves darreres teles.
Les converses sobre Walter Benjamin i la ràpida visita a les obres de l’estudi em fan pensar en la relectura de les tesis sobre filosofia de la història del filòsof berlinès que m’han omplert unes quantes nits del confinament d’aquests darrers mesos. La lectura pausada i lenta de la nova magnífica versió catalana, amb les versions alemanyes i franceses de les diferents versions que ens han arribat, de Sobre el concepte d’història de Walter Benjamin, en traduccions de Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons, publicada per Flâneur, em fa repensar la visita de les obres recents de Víctor Ramírez.
I és que, efectivament, en plena emergència climàtica i pandèmia mundial, quan la catàstrofe s’escampa d’una manera planetària, la darrera obra pòstuma de Walter Benjamin, escrita just abans de suïcidar-se a Portbou, el 1940, fugint dels nazis, és més actual que mai. Rellegides el 2020, en plena pandèmia, les tesis Sobre el concepte d’història de Benjamin il·luminen també el nostre món i el nostre temps. I em fan pensar en les últimes obres de Víctor Ramírez i en les seves relectures de Benjamin i en les pintures inspirades en les seves obres i el seu pensament.
“No hi ha cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie. I la mateixa barbàrie que els afecta, afecta també el procés de la seva transmissió de mà en mà. És per això que el teòric del materialisme històric se n’aparta tant com pot. Creu que la seva tasca és raspallar la història a contrapel,” afirma Benjamin a la cèlebre tesi setena. I és que l’artista no pot ser innocent. La seva obra s’insereix en tota la tradició històrica, social, cultural i artística que l’ha precedit.
Víctor Ramírez va néixer a Chillán Viejo, a Xile, el 1950. Des del 1975 viu i treballa a Barcelona. El 2003 habilita un segon estudi a Ambers. De manera que, com a artista, ha anat incorporant a la seva formació xilena ―on reconeix a Roberto Matta com un dels seus referents― la tradició atàvica i moderna latinoamerica, la rica tradició artística avantguardista i barroca catalana i espanyola, juntament amb la gran tradició pictòrica flamenca i l’expressionisme de Cobra. Així és com en la seva obra de maduresa pictòrica ressorgeixen com a capes d’un palimpsest totes aquestes herències plàstiques que emergeixen en moltes de les seves obres. Ara bé, com en el raspall de Benjamin, Ramírez necessita negar, revisar i raspallar totes aquestes capes per trobar la seva pròpia veu, la seva pròpia escriptura, entre les runes d’aquesta acumulació de pigments, gestos, colors i paraules.
Al clarivident text “Poesia i pintura: conversa amb Víctor Ramírez” de la poeta Jeannette L. Clariond, Victor Ramírez afirma: “Esborro allò que pinto, anul·lo allò que pinto, tapo el que escric. En el fons és una pintura de la negació. Constantment esborro el que faig. El procés de negació d’un mateix arriba a la saturació de l’espai i resulta estètic com a tal.” I encara: “L’empremta em persegueix, esborro la idea original quan en el moment en què em poso a expressar-la deixa de tenir sentit. Deixo que la pintura faci amb mi el que vulgui. Quan ja no porto el control, ja no tinc l’opció d’esborrar. Així neix l’obra, en un procés que de vegades pot durar dies, mesos, o fins i tot anys.”
Aquest negar-se a acceptar el gest donat, la paraula donada, l’aparta de la puresa que podem trobar en la pintura de Cy Twombly que també fa de l’escriptura, del gest i la taca de color emblemes del seu art de clares referències líriques, literàries i mitològiques. El món de Víctor Ramírez és un món complex, multicultural, immers en el caos i la catàstrofe contemporània que cerca de trobar mitjançant la crítica, la reescriptura i la negació, altres mons, altres passatges on crear ponts i on poder dialogar amb nosaltres mateixos i amb els altres. La pintura de Víctor Ramírez s’expressa entre les runes del llenguatge, s’obre al palimpsest de la història, s’escapa de les urgències del present i s’allibera de tota significació evident.
Convé recordar la també cèlebre tesi novena Sobre el concepte d’història de Benjamin inspirada en una bella obra de Paul Klee: “Hi ha un quadre de Klee que es titula «Angelus Novus». Representa un àngel que sembla que s’estigui allunyant d’alguna cosa en la qual fixa la mirada. Els ulls els té esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que per força ha de tenir l’Àngel de la Història. Té la cara girada cap al passat. Allà on a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeviments, ell només hi veu una sola i única catàstrofe que no deixa d’amuntegar runes damunt runes i les hi llança als peus.” Aquesta tempesta que bufa des del paradís, que l’empeny cap al futur, i que no li deixa moure les ales a l’àngel és el que anomenem progrés, és el capitalisme que ens ha portat fins a la catàstrofe climàtica, social i sanitària que vivim.
Entre les ruines del present, de la nostra cultura, l’art, la poesia, el pensament, cerquen un espai on poder habitar amb dignitat, llibertat i justícia social. Un art, una pintura de crítica, de negació, de relectura i de revisió del passat i del present que ens permeti pensar en el futur. “La tasca principal del crític materialista és, segons Benjamin, la preservació i l’explicitació del potencial utòpic secret contingut en el si de les obres culturals tradicionals,” afirma Michael Löwy al seu assaig de referència Walter Benjamin. Avís d’incendi.
Una esplèndida tela, “Utopia” (2015), ens mostra els membres fragmentats d’un personatge o d’uns cossos, que semblen en caiguda i alhora es mouen en l’espai. El fons lletós, blanquinós, esquitxat de línies negres i grisoses horitzontals, que potser evoquen el vent o una energia desconeguda, està tacat amb grans taques vermelles concentrades i escampades irregularment sobre alguns dels membres dels cossos mutilats o esqueixats. A l’esquerra, verticals, uns pals o barrots negres fan de límit o frontera, a aquests cossos caiguts. És l’àngel de la història? L’àngel caigut que cerca el paradís, la utopia desitjada? És un retrat de l’home contemporani? Com totes les obres de Víctor Ramírez “Utopia” ens obre interrogants, impacta en els nostres ulls i en el nostre pensament tot proposant-nos més preguntes que respostes.
Diria que mitjançant la intuïció, l’inconscient, la recerca constant, la revisió i la relectura dels poetes i pensadors més inspiradors, Víctor Ramírez cerca en el seu art altres passatges on la pintura pugui, sense usura, encara parlar-nos de la utopia, de la vida i de la mort, de l’amor i de l’art, del present i del futur. De la incertesa i de la fragilitat de l’ésser humà.
Manuel Guerrero Brullet, setembre 2020